Era el 14 de març de 2020. El mateix dia que ens van confinar per la covid, jo donava a llum al meu segon fill.
Els dies anteriors van ser estranys. Les notícies del virus arribaven cada vegada amb més força i aquella mateixa setmana ja havien confinat Igualada. Era tot molt incert. Jo estava de 39+4 i, malgrat el soroll de fora, tenia una cosa molt clara per dins: havia fet el curs d’hipnopart i des de la setmana 30 m’adormia cada vespre amb els àudios. Aquesta era la meva àncora.
El dia abans
El 13 de març van decretar el tancament d’escoles. La meva filla gran, a qui encara li faltaven uns dies per fer dos anys, es va quedar a casa amb mi. Aquell matí em va trucar la meva ginecòloga, la Laura Rodellar, per dir-me si podia anar a la visita sense acompanyant. Ja havien aplicat restriccions.
Em portava l’embaràs a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat, però tenia pensat donar a llum a Sant Joan de Déu. Aquell dia, a la visita, ja no ho veia segur. Anar fins a Barcelona amb el panorama tan incert no em feia sentir tranquil·la. Li vaig dir a la Laura que si em posava de part en els propers dies, donaria a llum a Sant Cugat.
Vaig tornar a casa i vaig passar la tarda amb la meva filla. Al vespre, com cada nit dels últims mesos, em vaig posar a dormir amb els àudios d’hipnopart. Em vaig quedar adormida com qualsevol altre dia.
La nit
A mitjanit em vaig despertar per anar al lavabo, com tantes nits dels últims mesos d’embaràs. Quan vaig començar a caminar, vaig trencar aigües. Per un moment no n’estava segura, però el líquid era abundant i clar. Vaig començar a tremolar. Tenia por. Havia arribat el moment.
Em vaig recordar del que havia après al curs: aigua calenta, dutxa, relaxació. Em vaig posar sota la dutxa amb l’aigua ben tèbia i vaig parar de tremolar. Em vaig recordar que tot aniria bé, que era capaç de fer-ho.
Vaig despertar la meva parella, li ho vaig explicar, i em vaig tornar a posar al llit. Eren les 3 de la matinada. No vaig poder tornar a dormir del tot perquè ja començava a notar contraccions suaus. Les vaig començar a trackejar i venien cada 4 minuts, regulars. A les 4 vaig avisar la meva mare perquè vingués a quedar-se amb la nena. A les 5 va arribar i les contraccions ja eren cada 3 minuts i bastant intenses. Amb cada una, respiració descendent, la que havia practicat tantes nits. La playlist que m’havia preparat durant l’embaràs sonava de fons.
El trajecte a l’hospital
A les 7 vam sortir cap a l’hospital. Són 10 minuts de cotxe que es van fer llargs perquè les contraccions ja eren molestes. Vaig anar amb antifaç i auriculars. No volia perdre el mode part que portava des de feia hores.
Vam arribar a urgències i no hi havia ningú. Cap altre pacient. Era irreal. Vaig entrar amb l’antifaç encara posat. Em van fer el check i estava de 4 centímetres. Em van fer un monitor de vint minuts mentre seguia respirant i ja començava a sentir la necessitat de vocalitzar cada contracció.
El paritori
A les 8 vam passar al paritori. La llevadora em va dir que m’estirés al llit, però el cos em demanava una altra cosa. Em vaig posar de genolls, amb el cap recolzat al llit, i allà vaig estar la següent hora. Vivia cada contracció com una contracció menys per conèixer el meu bebè.
Entre la meva parella i la llevadora m’anaven fent un massatge suau a l’esquena. M’alleujava saber que estava sent cuidada.
La setmana anterior havia anat a parlar amb una llevadora sobre la meva preparació amb hipnopart i les meves preferències. Aquell dia, per casualitat, hi havia la mateixa llevadora. Sabia perfectament que jo no volia tactes si no eren estrictament necessaris, ni que ningú em toqués si no calia.
A les 9 em va preguntar si em podia fer un tacte, però em va demanar que m’estirés al llit per fer-l’ho. Li vaig dir que no, que mel podia fer com estava. Ho va fer i em va dir que ja estava en completa. Feia només una hora estava de 4 centímetres.
I aquí ve la part que encara, anys després, em ronda.
L’expulsiu
Quan em va dir que estava en completa, va insistir que em posés al llit, amb les cames enlaire. Vaig accedir. I allà va començar una cosa que no havia previst: aquella posició em fa sentir especialment vulnerable. Sóc víctima d’abusos sexuals i hi ha posicions i vivències que em poden activar records. No vaig saber dir-ho en aquell moment. Estava al mig del còctel hormonal del part i no tenia ningú al costat que em recordés que podia escollir.
Vaig empènyer. Ella em volia dirigir els pujos, però jo empenyia quan el cos m’ho demanava. Vaig notar perfectament l’anell de foc quan el cap va passar el perineu. En vint minuts, el Lluís va néixer. Eren les 9:30 del matí. Va pesar 2.900 grams.
La placenta
Vaig demanar que mel posessin sobre el pit, però el cordó era molt curt. M’arribava fins a mitja panxa. El podia tocar, però no abraçar.
La placenta no sortia. Ni amb oxitocina. Vaig demanar aixecar-me per aprofitar la verticalitat, però no em van deixar. Em van donar a triar entre epidural i sedació completa. L’epidural, en el part anterior, m’havia provocat una al·lèrgia forta, així que vaig demanar sedació.
El Lluís es va quedar fent pell amb pell amb el seu pare. Jo vaig entrar a quiròfan plorant. El part havia anat genial fins a aquell moment, i aquell final no me l’esperava. Em vaig desmuntar.
La intervenció va durar deu minuts. Quinze minuts després ja tenia el Lluís amb mi i va començar a mamar. D’aquell moment, ja no ens vam separar més.
Què en penso ara
D’aquell part en tinc un record molt bo. Vaig tenir un part natural en un hospital, amb el suport de l’hipnopart, en una hora i mitja des que vaig arribar fins que el Lluís era a fora. I crec sincerament que l’hipnopart va ser la clau per arribar tan confiada, tan present.
Però hi ha dues coses que encara em ronden.
La primera: que vaig acceptar estirar-me al llit per a l’expulsiu, en una posició que m’activa. Estic segura que la intensitat d’aquell moment va ser molt més gran del que hauria estat en una altra posició. No vaig saber advocar per mi.
La segona: el tema de la placenta. No vaig saber demanar amb prou força el que sentia que necessitava: posar-me dreta, donar temps. Estava al mig de tot, plena d’hormones, sense ningú al costat que em recordés que aquelles eren preferències meves que tenia dret a defensar.
I aquí apareix la lliçó que m’acompanya cada vegada que ara acompanyo un part: tenir una persona al costat que conegui les teves preferències i que t’ho recordi quan tu no estàs en condicions d’argumentar amb la part racional del cervell pot canviar la vivència sencera del part. No perquè decideixi per tu. Perquè et torni la veu quan tu només pots sentir, no parlar.
Per això vaig acabar formant-me com a Doula.
I per això, també, recordo amb tanta força el part del Lluís. Va ser molt positiu. Em va ensenyar de què sóc capaç. I em va ensenyar, al mateix temps, el que m’hauria agradat tenir al costat.